Sobre nosaltres

Sala de premsa

¿Guerra comercial inminente? Implicacions

enrere

Andbank

Share on FacebookTweet about this on Twitter
¿Guerra comercial inminente? Implicacions

Àlex Fusté, economista en cap d’Andbank, analitza l’efecte “Trump” en l’economia mundial.

L’hostilitat mostrada per l’administració Trump cap a la Xina ha estat d’una magnitud formidablement combativa. Tan inusual que, al meu entendre, augura quelcom que no m’agrada. Espero que només sigui això, un auguri.

Aquí els deixo alguns exemples: 1) amenaces d’imposició de tarifes; 2) designació oficial de la Xina com “manipulador de divises”; 3) noves demandes per casos de dúmping 4); nomenament de l’incendiari Peter Navarro com a director del National Trade Council (els recomano que llegeixin el seu llibre: Death by China), tot un reclam a l’enfrontament i l’acció contra la Xina; per no esmentar 5) la postura ferotge, desusada i inusualment bel·licosa mostrada pel nomenat a secretari d’estat, Rex Tillerson, suggerint, el mateix dia de la seva confirmació, que “els EUA poden bloquejar l’accés a les instal·lacions que la Xina ha estat construint al mar del Sud”. Res important, per descomptat, si la Xina decideix prendre-s’ho a broma i no com una violació de la seva sobirania. Però estic confús en aquest punt.

Tillerson parla de controlar les accions territorials de la Xina que afecten altres països, mentre que Trump parla d’oblidar-se de les fronteres dels altres països per centrar-se en les pròpies. En fi. Havent assistit a tot això (reconec que una mica sorprès), m’he de preguntar si el que es pretén és advertir al món que s’acosta una guerra comercial amb la Xina i Mèxic, o si per contra tan sols es tracta d’una tàctica (com diu A. Kroeber) per forçar aquests països, especialment la Xina, a què facin algunes concessions en matèria econòmica. No ho sé. El que sí que sé és que aquesta aproximació a la geopolítica internacional és nova, poc ortodoxa, desconeguda, incerta, aleatòria, aventurada i, per què no dir-ho, arriscada.

Des dels anys 70, amb Richard Nixon, ha estat en interès dels EUA permetre el desenvolupament de la Xina i mantenir un estret vincle entre els dos països, com a eina per allunyar la Xina del bloc soviètic i mantenir-lo aïllat, restringit i controlat. Avui, després de dècades d’un imponent desenvolupament econòmic i el creixement d’una classe mitjana vigorosa a la Xina, hi ha qui utilitza el pretext que la Xina ha fallat en la seva conversió cap a una democràcia, per canviar el curs de les coses, ja que entenen que el desenvolupament de la Xina ha estat directament proporcional a l’empobriment dels Estats Units (i, per tant, la seva causa). Cal dir que si aquest nou poder pensa que això s’arregla “sacsejant” la Xina, i opta per la versió impulsiva i brusca en matèria comercial, això resultarà dolorós per a tots. La pregunta incòmoda del dia, i que no podia faltar a la meva nota, és la següent: hi ha una probabilitat elevada de veure una guerra comercial de resultat costós? Per respondre a aquesta pregunta, cal primer entendre una mica el sistema impositiu actual dels EUA. Cal remarcar quatre coses:

  1. Segons la llei fiscal actual dels EUA (segons m’han explicat aquesta matinada), les empreses nord-americanes que importen productes de l’exterior cap als EUA poden deduir el cost total d’aquestes importacions de la seva base impositiva.
  2. Sabem que molts governs estrangers proposen devolucions fiscals en les manufactures exportades: subsidis a l’exportació que pretenen millorar la seva balança de pagaments i disminuir la dependència de funding en dòlars.
  3. Per contra, els béns produïts als EUA són fiscalitzats a una de les taxes impositives més altes del planeta…
  4. …i si aquests béns són exportats a l’exterior, solen estar subjectes a nous impostos locals al consum. Bé. Tot això es pot sintetitzar en una idea molt simple que donarà resposta a la pregunta que els plantejo: el sistema fiscal nord-americà es basa en fiscalitzar la producció domèstica i no el consum.

Aquests quatre punts ajudarien a explicar, entre altres factors, per què les empreses nord-americanes deslocalitzen la producció. El que Trump sembla pretendre (si un atén al que es diu) és canviar d’un “production-based tax system” cap a un “consumption-based tax system”. Com que la major part dels productes consumits són produïts fora, això equival a dir que el que es proposa és fiscalitzar el producte extern. Fins aquí, tot clar.

La resposta a la nostra pregunta és, llavors, fàcil. Molt em temo que sí assistirem al desenvolupament d’algun tipus de guerra comercial o, com a mínim, un enduriment de les condicions comercials mundials, i això tindrà repercussions. Al cap i a la fi, no hem travessat una guerra canviària? Per què crec això? Tothom sap que el govern federal dels EUA cada vegada té més problemes per planificar el seu pressupost i finançar la despesa pública. És senzill d’entendre. En una societat que s’envelleix a marxes forçades, la força laboral es modera irremeiablement i, amb ella, es modera també la producció. Sí senyor, el que canvia més ràpid en una societat envellida és la producció, no el consum, i això ens porta al quid de la qüestió.

En un sistema fiscal com el nord-americà, on els ingressos fiscals es basen (s’associen) en la producció, és lògic observar una moderació dels ingressos públics, just en un moment de major requeriment de la despesa pública, típic en un context d’envelliment. Per aquest motiu hi ha dificultats per finançar el pressupost. Trump i la seva administració, que saben perfectament això que els explico, poden pensar que la millor manera de reequilibrar la situació (tal com ja apunten algunes fonts) és traslladant el pes de la càrrega tributària des del centre de producció al centre de destinació (“from a production-based taxation to destination-based taxation”). És a dir, des de la producció domèstica al consum. Això equival a dir que la càrrega recaurà sobre tot producte manufacturat a l’exterior. És a dir, el que es coneix avui amb el nom de “border tax adjustment”. Et voilà, ja tenen vostès servida la guerra comercial.